Que puc fer per evitar un càncer de pàncrees?

La detecció precoç de la malaltia és important per tractar-la amb èxit. La informació necessària per a un bon diagnòstic i tractament s'aconsegueix a través de la història clínica, l'exploració física i les exploracions complementàries.

• Història clínica. Quan una persona va a la seva primera visita per algun símptoma o alguna molèstia, o derivada com a conseqüència del programa de cribratge, el metge, abans de fer qualsevol prova, fa moltes preguntes relacionades amb la seva salut, les malalties prèvies, les malalties dels seus familiars i certs estils de vida, com els hàbits dietètics, la situació laboral, el consum de tabac i alcohol, etc. A més, el personal mèdic fa preguntes com per exemple: què li passa o com es troba?, és a dir, pregunta pels símptomes que presenta i com afecten la seva vida quotidiana (nombre de símptomes, símptoma principal, temps que fa que el té, quan i com va començar, què és el que empitjora els símptomes i què els millora, entre altres preguntes). 

• Exploració física. Es basa en el reconeixement directe del cos, mitjançant l'auscultació, el palp, la percussió i l'observació per identificar signes de la malaltia. En funció del resultat de l'exploració i segons els possibles diagnòstics, el personal mèdic proposa, si cal, fer una sèrie de proves.

• Exploracions o proves complementàries. En funció de la valoració que el personal mèdic faci tant de l'entrevista com de l'exploració física, sol·licitarà aquelles proves que calguin per poder fer, confirmar o descartar un diagnòstic determinat i fixar el tractament més adequat.

• Sexe: el nombre de casos és lleugerament més alt en el sexe masculí. 

• Raça: les persones de raça negra són més propenses a desenvolupar aquest tipus de càncer. La raó es desconeix però pot ser que sigui per l'alt índex de tabaquisme i diabetis entre els homes i el sobrepès entre les dones d'aquesta raça. 

• Edat: la majoria de casos es registren en persones de més de 55 anys. 

• Diabetis mellitus: les persones diabètiques tenen un risc més alt a causa de les alteracions que es donen en les cèl·lules pancreàtiques. 

• Pancreatitis crònica: es tracta d'una malaltia que afecta aquesta glàndula, i l'evidència suggereix que podria estar relacionada amb una propensió més alta a tenir càncer de pàncrees. 

• Cirrosi hepàtica: les persones que tenen aquesta malaltia del fetge, que provoca la mort de les cèl·lules hepàtiques normals i la substitució per teixit fibrós, sembla que tenen un risc més alt de tenir càncer de pàncrees. 

• Antecedents familiars: si els progenitors o els germans i germanes han patit la malaltia, el risc es triplica. El càncer de pàncrees sembla presentar-se amb més freqüència en algunes famílies. En algunes d'aquestes famílies l'alt risc degut al fet que tenen certes síndromes hereditàries, i en unes altres famílies es desconeix el gen que causa el risc augmentat de càncer de pàncrees.

• El tabac: les persones fumadores tenen dues o tres vegades més risc de desenvolupar un càncer de pàncrees. 

• Dieta: ingesta elevada de carns vermelles i greixos animals. 

• Obesitat: les persones amb sobrepès són més propenses a desenvolupar un càncer de pàncrees.

• Exposició ocupacional: l'exposició intensa a la feina a certs pesticides, tints i substàncies químiques utilitzades en la refinació del metall podria augmentar el risc de tenir un càncer de pàncrees.