Automedicació

Quants de nosaltres hem entrat en una farmàcia a comprar un medicament que ja havíem pres i ens havia anat bé? Quantes vegades hem seguit el consell d'un familiar o conegut que ens recomana prendre un determinat medicament perquè ell l'ha provat i li ha anat bé?

Els professionals de la salut observem amb una certa preocupació que, cada vegada més, les persones tendeixen a medicar-se per tractar diferents afeccions o malalties.

Dins d'aquest grup de persones que s'automediquen, n'hi ha algunes que ho fan de manera responsable, tractant les afeccions lleus o malalties que han patit amb anterioritat mitjançant els fàrmacs que es poden adquirir sense recepta (EFP), però hi ha un percentatge elevat (28%) de persones que ho fan de manera indiscriminada.

Definirem una sèrie de conceptes que ens ajudaran a entendre més bé aquest article.

Fàrmac

Compost químic que interacciona amb l'organisme i proporciona mètodes efectius per al tractament i la prevenció de malalties i símptomes.

Forma farmacèutica

Als fàrmacs se'ls dóna la forma més adequada per poder-los administrar, és a dir, trobem els medicaments en forma de comprimits, xarops, càpsules, injectables, etc.

Efectes adversos

Abans de ser comercialitzats, els medicaments passen llargs processos d'autoritzacions i assajos clínics per estudiar-ne els efectes, tant els beneficiosos com els adversos; tanmateix, quan els utilitza la població en general es poden detectar efectes poc freqüents o els que apareixen després d'un ús continuat.

Els efectes adversos són efectes nocius i no intencionats que es presenten quan es pren un medicament en les dosis ajustades a les característiques personals (edat, pes, sexe, etc.). Quan se sospita que un medicament ens pot produir una reacció adversa, cal comunicar-ho al metge que ens l'ha receptat o bé al farmacèutic; ells seran els responsables de notificar-ho al centre autonòmic de Farmacovigilància.

Automedicació

L'automedicació es refereix a l'ús responsable de medicaments per part de la persona, normalment quan coneix tant els símptomes de la malaltia com els medicaments per combatre-la.

Autoprescripció

Es refereix a l'ús indiscriminat de fàrmacs sense indicació ni prescripció mèdica i sense tenir en compte que tot medicament suposa un perill potencial si no s'utilitza adequadament.

EFP

“Especialitat Farmacèutica Publicitària” són medicaments que no requereixen recepta per adquirir-los i, a més, estan sotmesos a publicitat als mitjans de comunicació. Les EFP són el mateix que els fàrmacs OTC (over the counter), és a dir, “medicaments de taulell”. Són medicaments i preparats autoritzats per alleugerir malalties lleus com per exemple:

• Dolors lleus (maldecaps, dolors dentals, musculars, menstruals)
• Molèsties intestinals (acidesa d'estómac, flatulència, restrenyiment, diarrea)
• Refredats, estats gripals
• Afeccions del peul (picors, picades d'insectes)
• Etc.

Nom comercial

Si no esteu familiaritzats amb l'àmbit sanitari i us dic paraules com, per exemple, diclofenac, piroxicam o metamizol, us semblarà que parlo un altre idioma, però si dic Voltaren, Feldene o Nolotil, sabreu que estic dient noms de medicaments. En el primer cas, els he anomenat pel nom genèric o principi actiu i en el segon cas, els he anomenat pel nom comercial.

Quan es comercialitza una substància per al seu ús com a medicament, els laboratoris li donen un nom genèric o denominació comuna internacional, registrat per l'OMS, i un nom comercial. Un mateix principi actiu pot ser comercialitzat per diferents laboratoris, i adquirir, per tant, diferents noms comercials o marques. (Vegeu taula)

Medicaments genèrics

Són medicaments que tenen el mateix principi actiu (per exemple, ibuprofè, omeprazol, diazepam, etc.), la mateixa forma farmacèutica (per exemple, comprimits, xarops, càpsules, etc.), la mateixa dosi i la mateixa bioequivalència (es comporta igualment i té el mateix efecte sobre l'organisme) que el medicament original, amb marca. Un medicament genèric es reconeix perquè el nom del medicament porta afegides les sigles EFG (especialitat farmacèutica genèrica). Aquests medicaments ens ofereixen la mateixa seguretat que un altre medicament de marca, ja que tots els fàrmacs aprovats pel Ministeri de Sanitat han passat controls de seguretat i eficàcia.

La diferència entre els medicaments amb marca i els genèrics és fonamentalment l'estalvi econòmic; els genèrics són més econòmics perquè tenen uns costos de recerca i de desenvolupament del fàrmac més baixos.

L'automedicació permet la solució o l'alleugeriment de moltes molèsties i petits problemes de salut (malalties lleus de coll, estómac, oïda, tos, refredats, alguns dolors crònics, etc.) que se'ns presenten, es pot fer des de la mateixa autonomia d'un individu ben informat en l'ús de tècniques i medicaments útils i segurs. Un pacient ben informat sobre per què se li recepta un medicament acceptarà de bon grat les decisions del metge.

Aquesta manera independent de prendre medicaments és complementària (i no oposada, el contacte metge-pacient no ha de desaparèixer) a la tasca del metge i ens evitarà desplaçaments, esperes i altres inconvenients de l'assistència sanitària, que en molts casos està congestionada.

Segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS), l'automedicació genera els següents beneficis des del punt de vista personal i social:

• L'alleugeriment o la solució de petits problemes de salut es pot fer de manera autònoma i complementària a la tasca professional dels metges.
• S'incrementa l'autonomia i la responsabilitat de les persones en l'atenció de la seva salut.
• S'eviten esperes, desplaçaments, pèrdues de temps, etc.
• Es contribueix a l'alleujament del sistema sanitari, congestionat per malalties susceptibles de tractar-se de manera autònoma.

L'automedicació és una realitat que s'ha d'assumir. La informació i l'educació sanitària poden ajudar perquè es faci de manera responsable i positiva, i que s'aconsegueixi eradicar l'automedicació indesitjable i perillosa.

El Ministeri de Sanitat i Consum ha informat recentment que un 28% dels espanyols manifesta que és consumidor de fàrmacs per iniciativa pròpia o per consell d'altres persones, i gairebé el 10% de les urgències hospitalàries són causades per l'ús indegut de medicaments.

Sense coneixements suficients sobre els riscos i els avantatges dels medicaments i sobre quan i com utilitzar-los, sovint les persones no obtenen els resultats clínics esperats i, a més, poden patir efectes adversos que van des de maldecap, mareig o somnolència, fins a complicacions greus de malalties existents.

La utilització de fàrmacs amb efectes sobre el nostre organisme pot ser beneficiosa, però també pot ser tòxica i fins i tot letal si no es tenen en compte les malalties preexistents, altres medicaments que es prenen i que podrien produir interaccions, o sense una dosi ajustada a les característiques de cada persona (edat, sexe, talla, etc.).

Una de les coses que ens preocupen més als professionals de la salut per la seva freqüència és l'abús dels antibiòtics; aquest fet fomenta l'aparició de resistències bacterianes, i això fa necessari començar el tractament amb un altre antibiòtic.

Hi ha molts medicaments per sanar o alleugerir diferents malalties i símptomes; tanmateix, ens centrarem en els fàrmacs que són més utilitzats.

Antibiòtics

Un antibiòtic és una substància química que té la capacitat d'inhibir el creixement de microorganismes o eliminar-los.

El primer antibiòtic, la penicil·lina, va ser descobert per Alexander Fleming l'any 1929. A principis dels anys quaranta, durant la II Guerra Mundial, hi havia la necessitat de tractar les infeccions provocades per ferides de guerra, i es van invertir molts recursos a investigar i purificar la penicil·lina. Els antibiòtics aviat es van fer d'ús generalitzat, la qual cosa va suposar un avenç terapèutic en el tractament de les malalties infeccioses.

Els antibiòtics actuen sobre infeccions produïdes per bacteris, però no sobre altres malalties com la grip o els refredats, que són produïdes per virus; en aquests casos són totalment inactius. A més, cada antibiòtic actua de manera específica sobre un tipus de bacteri, però no contra tots; això és l'espectre d'acció, que és la capacitat d'un antibiòtic per destruir un bacteri concret. Alguns es consideren de petit espectre perquè actuen específicament contra un nombre determinat de microorganismes; i d'altres, en canvi, es consideren d'espectre ampli perquè actuen contra una gran varietat de microorganismes.

Actualment, l'ús generalitzat d'antibiòtics ha posat de manifest que un mal ús comporta sovint una falta d'efectivitat i un augment de les resistències.

Els microorganismes elaboren defenses davant els antibiòtics, evolucionen i tenen mutacions; si a aquesta capacitat que tenen hi afegim altres circumstàncies, com el seu ús indiscriminat o inadequat, sense ajustar-nos a les dosis establertes, ni a la durada del tractament, estem facilitant que els microorganismes creïn resistències més ràpidament.

Analgèsics

Els analgèsics són medicaments que calmen i disminueixen la intensitat del dolor, però no tots són iguals ni actuen de la mateixa manera sobre l'organisme. Cada medicament té els seus avantatges i riscos, i cada tipus de dolor pot respondre millor a un tipus d'analgèsic que a un altre. Segons el mecanisme d'acció, els podem dividir en dos grans grups: analgèsics opiacis i analgèsics no opiacis.

Analgèsics opiacis

Són derivats de l'opi, poden ser naturals o sintètics. En el sistema nerviós central hi ha unes substàncies endògenes (és a dir, les fabrica el mateix organisme): són les encefalines i les endorfines; aquestes, en unir-se als receptors de les neurones, inhibeixen els impulsos dolorosos. Els opiacis actuen fent la mateixa acció que les encefalines i les endorfines però són molt més potents.

Segons la potència d'acció distingim:

• Opiacis menors (codeïna, tramadol): s'utilitzen en dolors comuns com és el cas de l'artrosi.
• Opiacis majors (morfina, metadona): s'utilitzen per tractar dolor sever, s'administren amb supervisió mèdica.

Els analgèsics opiacis tenen efectes analgèsics, sedants i antitussígens, però tenen també efectes no desitjats com restrenyiment, nàusees i vòmits. Altres efectes són somnolència i mareig, sobretot en fases inicials del tractament; a més, els opiacis majors poden produir depressió respiratòria i en tractaments llargs generen addicció.

Tots els opiacis necessiten recepta per a la seva dispensació però, a més, els opiacis majors són estupefaents, la qual cosa significa que estan regulats per les autoritats sanitàries i requereixen, juntament amb la recepta convencional, una recepta especial d'estupefaents.

Analgèsics no opiacis

Quan rebem un estímul dolorós, l'organisme posa en marxa un mecanisme de producció de substàncies que donen lloc a les prostaglandines, que són mediadores del dolor i la inflamació. Els no opiacis actuen evitant que es produeixin les prostaglandines i inhibint un enzim de la seva cadena. Ben utilitzats, aquests analgèsics són segurs i eficaços, proporcionen alleugeriment ràpid en dolors lleus o moderats. Tenen efectes analgèsics, antiinflamatoris i antipirètics (disminueixen la febre).

No necessiten recepta mèdica per a la seva dispensació, però no estan exempts de riscos.

Els no opiacis més comuns són:

Paracetamol

Aquest principi actiu està indicat per al tractament del dolor lleu o moderat, com la cefalea, dolors menstruals o dentals i per a la febre; té poca activitat antiinflamatòria. Comença a fer efecte entre 30 i 60 minuts després de la ingestió i dura entre 4 i 6 hores. A dosis habituals, els efectes adversos són estranys, però una sobredosificació té efectes tòxics per al fetge i amb menys freqüència sobre el ronyó.

Àcid acetilsalicílic (AAS)

Eficaç per combatre dolors ocasionals lleus com ara maldecap, dolors dentals, etc. i per baixar la febre. Els principals efectes són antiinflamatoris, analgèsics, antitèrmics i, en dosis baixes, antiagregant plaquetari (ajuden a prevenir la formació de trombes, cosa que ens protegeix contra malalties cardiovasculars). Els efectes adversos són generalment lleus i s'associen a molèsties digestives; es recomana prendre l'AAS amb els àpats per disminuir els efectes. Està especialment contraindicat per a persones amb úlcera gastrointestinal. No se'n recomana l'ús a menors de 16 anys durant processos vírics a causa del risc de síndrome de Reye (encefalopatia i hepatopatia).

Antiinflamatoris no esteroides (AINE)

Els AINE, com per exemple l'ibuprofè, el diclofenac o el piroxicam, són un ampli grup de fàrmacs que, sense ser exactament iguals, tenen una estructura química similar i uns efectes farmacològics comuns, però tenen una gran variabilitat en la resposta de cada pacient i en la incidència i el tipus d'efectes adversos. En dosis úniques, els AINE tenen activitat analgèsica comparable amb el paracetamol, a dosis continuades tenen efectes antiinflamatoris i analgèsics duradors, per la qual cosa estan indicats per a dolors continus i regulars, secundaris a la inflamació. També tenen efectes antitèrmics. Els efectes adversos més freqüents són nàusees, vòmits, diarrea, dolor abdominal. L'ibuprofè és el que produeix menys efectes adversos. Els AINE es poden adquirir a les farmàcies sense recepta mèdica.

Psicofàrmacs

Medicaments utilitzats per tractar trastorns psicòtics, trastorns depressius, trastorns bipolars, ansietat i son, trastorns obsessivocompulsius, crisis de pànic, etc.

Els psicofàrmacs actuen de forma diferent segons si es tracta de tranquil·litzants o d'estimulants, tenen efectes sobre el sistema nerviós central, i això els fa especialment perillosos quan es combinen amb alcohol o altres drogues.

A causa del ritme de vida accelerat, problemes emocionals, etc., poden desencadenar-se processos importants d'ansietat, insomni i estrès, alteracions molt habituals en la població en general. Aquest grup de fàrmacs ajuden a millorar els símptomes negatius que percep l'afectat, però mal utilitzats poden crear addicció i tolerància, així com altres efectes sobre el fetge o els ronyons.

Els antidepressius s'utilitzen per tractar depressions. Cal tenir en compte que la resposta al tractament antidepressiu habitualment és endarrerida, i pot passar un interval d'entre dues i sis setmanes, com a mínim, perquè es produeixi la màxima millora.

Els ansiolítics i els hipnòtics més utilitzats són les benzodiacepines. El tractament de l'ansietat ha d'estar limitat a la dosi mínima efectiva durant el temps més curt possible.

Cal tenir en compte que tots aquests fàrmacs provoquen dependència psicològica i física, per això s'han de retirar de manera lenta i progressiva. A més, poden alterar la capacitat per conduir i portar maquinària; els efectes de l'alcohol i altres drogues, o fins i tot els efectes d'altres medicaments, poden potenciar-los.

Cal tenir la recepta mèdica per adquirir aquests fàrmacs.

Associacions farmacològiques

Les associacions de fàrmacs són preparats que contenen més d'un principi actiu, normalment s'associen dos fàrmacs que es complementen o es potencien. Són molt útils sobretot quan s'associen analgèsics, però tenen com a principal inconvenient que si sorgeix una reacció al·lèrgica és més difícil determinar quina n'és la substància responsable.

• Tots els medicaments s'acompanyen d'un prospecte. Cal llegir-lo sempre amb atenció, ja que s'hi detallen tant les indicacions com les contraindicacions o precaucions que cal tenir en compte en cada cas.
• Mantingueu els medicaments en els envasos originals i amb el prospecte.
• Reviseu periòdicament la data de caducitat dels medicaments.
• Els col·liris, una vegada oberts, s'han de desar a la nevera i caduquen al cap d'una setmana.
• Si preneu una forma líquida d'algun medicament (xarops), utilitzeu la mesura o el dosificador de l'envàs.
• Mantingueu-los fora de l'abast dels nens.
• En cas d'estar embarassada o la possibilitat d'estar-ho, no prengueu cap fàrmac sense consultar-ho amb el metge.
• Si preneu antibiòtics:
  • Els antibiòtics no baixen la febre ni disminueixen el dolor, s'utilitzen per tractar malalties bacterianes.
  • El metge us indicarà quan necessiteu l'antibiòtic, quin i durant quant de temps, ja que cada antibiòtic és per a una malaltia concreta.
  • Consumeu el cicle complert d'antibiòtic receptat pel metge (si el tractament s'abandona abans de temps, alguns bacteris es podran reproduir i fer-se resistents), preneu-los a hores regulars i no reduïu el nombre de preses per evitar que els gèrmens es multipliquin, encara que us trobeu més bé.
  • Una vegada acabat el tractament, si us sobra medicació, no la deseu ja que els antibiòtics perden eficàcia amb el temps, porteu-la a la farmàcia per a una correcta destrucció.
  • De vegades, el metge, davant una infecció vírica, pot prescriure antibiòtic quan percep un risc de sobreinfecció bacteriana per la possibilitat de malalties subjacents o en avis.
• Si pren analgèsics:
  • Quan compreu un fàrmac sense recepta, heu de tenir en compte els possibles efectes secundaris i les contraindicacions. No compreu mai sense recepta un medicament que en requereixi; òbviament, el farmacèutic tampoc no us ha de dispensar sense recepta el producte que en necessita.
  • Quan compreu el medicament per iniciativa pròpia, és important que especifiqueu a la farmàcia possibles condicions especials, com la possibilitat d'embaràs, hipertensió arterial, malalties cardíaques, malalties cròniques com ara diabetis, hemofília, etc., ja que poden afectar a la reacció o absorció del medicament.
  • Els analgèsics alleugereixen el dolor, però no en suprimeixen la causa; per tant, és aconsellable que en cas d'un dolor del qual en desconeixeu l'origen, consulteu-ho al metge.
  • En qualsevol cas, si malgrat utilitzar un medicament, el dolor persisteix, empitjora o apareixen altres símptomes, consulteu-ho al metge.
  • Vigileu les interaccions que es poden produir entre els medicaments, ja que poden restar-ne o potenciar-ne l'eficàcia; consulteu sempre al metge o farmacèutic.
• Si preneu psicofàrmacs:
  • La prescripció de psicofàrmacs s'ha de complementar amb teràpia psicològica, ja que el medicament millora els símptomes però no soluciona la causa del malestar.
  • En molts casos, els efectes secundaris es poden confondre amb els símptomes de la mateixa malaltia.
  • Tingueu en compte que els efectes secundaris són diferents per a cada persona i que no tot el món es pateixen amb la mateixa intensitat.
  • No prengueu mai un fàrmac d'aquestes característiques sense l'assessorament i el seguiment del metge.
  • No barregeu aquests medicaments amb l'alcohol o altres drogues.
  • No augmenteu mai la dosi del fàrmac ni suspengueu de cop el tractament pel vostre compte.

Una farmaciola és un petit armari, caixa, calaix, etc. que es pot tancar i serveix per desar-hi medicaments i material per fer unes primeres atencions de petits accidents o per alleugerir alguns símptomes com la febre o el dolor.

La farmaciola ha d'estar en un lloc protegit de la llum, la calor i la humitat i fora de l'abast dels nens i en un lloc conegut per tots els qui la puguin necessitar.

Què ha de contenir?

• Analgèsics, antitèrmics i antiinflamatoris
• Medicació habitual prescrita pel metge
• Alguna pomada per alleugerir la picor de les picades d'insecte
• Material d'atencions:
  • Gases estèrils, cotó, benes, esparadrap, tiretes
  • Tisores i pinces
  • Alcohol, aigua oxigenada
  • Antisèptics a base de solució iodada
  • Telèfon emergències 112